Cartes de navegació marítima

A bord d’un vaixell cal portar una sèrie d’equips i materials destinats a la seguretat de tots els aspectes de la navegació, per protegir tant el vaixell com les persones i les mercaderies que transporta, i també el medi ambient. Els equips que cal portar a bord estan regulats internacionalment per l’Organització Marítima Internacional, i també estan regulats per la normativa del país de la bandera del vaixell.

Entre aquests equips imprescindibles a bord per poder navegar de forma segura i arribar a la destinació desitjada sense que es produeixi cap accident trobem el GPS, la ràdio VHF marina, l’agulla nàutica (coneguda a terra com a brúixola) i les cartes marítimes de navegació. Des de la nostra escola nàutica a Barcelona en aquest article explicarem tot el que necessites saber sobre aquestes últimes: que són, perquè s’utilitzen, que tipus existeixen, com llegir-les i molt més.

Les cartes nàutiques a Espanya són publicades per l’Institut Hidrogràfic de la Marina situat a Cadis, encara que també hi ha les cartes publicades per l’Almirallat anglès, que cobreixen tota la superfície navegable del món. Aquestes dues són les fonts de les cartes oficials que s’han de portar a bord dels vaixells que hi estiguin obligats. A banda de la cartografia, aquestes institucions també realitzen una sèrie de publicacions nàutiques importants per complementar les cartes, com l’Anuari de Marees, l’Almanac Nàutic, els Derroters o els Llibres de Fars i Senyals de Boira.

Què és una carta de navegació marítima?

Una carta de navegació marítima, més ben conegudes com a cartes nàutiques, és una representació a escala d’una part de la superfície marítima de la Terra i de la superfície de terra adjacent. És a dir, és el que a terra coneixem com a mapa, però que s’utilitza per a la navegació.

Les cartes nàutiques que es fan servir avui dia per a la navegació tenen forma rectangular. Consten d’un nom, que normalment identifica la zona que representen, i un nombre que permet identificar-les amb facilitat. S’hi indica l’edició i la data de publicació de la carta, l’entitat que l’ha creada, l’escala, el tipus de projecció i el datum utilitzats.

Les cartes de navegació són molt importants per a la seguretat de la navegació. Abans de començar un viatge amb vaixell serà molt important planificar-lo sobre les cartes nàutiques, per poder decidir per on passarem sense perill de xocar amb el fons. També ens serviran per calcular la distància de la ruta que farem, que serà molt important per determinar la quantitat de queviures i el combustible que necessitarà el motor de l’embarcació, depenent del consum.

On es fa servir la carta de navegació?

Les cartes de navegació representen totes les aigües navegables del món, incloent-hi els oceans, mars, alta mar, aigües costaneres, aigües interiors, badies, platges, aigües portuàries, estuaris, rius i llacs. Per tant, independentment d’on s’estigui navegant, cal que disposem a bord de les cartes nàutiques d’aquesta zona sempre que estiguem obligats a portar-les.

A Espanya les embarcacions obligades a portar cartes nàutiques a bord són totes les que naveguin a més de 12 milles de la costa i també totes les que disposin de cabina coberta i una taula on poder col·locar les cartes.

No obstant això, no només es faran servir les cartes durant la navegació, sinó que també serà molt important fer-les servir abans de començar la navegació. Independentment de la longitud de la derrota que realitzarem, és molt important realitzar la planificació amb anterioritat. Per tant serà molt important utilitzar les cartes nàutiques abans de començar la singladura, estant el vaixell encara al port.

Abans de començar a navegar cal fer una sèrie d’accions molt importants, que inclouen revisar l’estat del motor, l’equip de seguretat (incloses les cartes nàutiques que han d’estar actualitzades), comprovar la previsió meteorològica i planificar la ruta fent servir les cartes nàutiques i altres publicacions nàutiques.

Quants tipus de cartes de navegació hi ha?

Hi ha una gran varietat de cartes nàutiques que es poden classificar de diverses maneres diferents. Les cartes es poden classificar segons les característiques següents:

• El tipus de projecció que utilitzen per representar la superfície de la Terra.
• La seva escala.
• El tipus d’informació que mostren.
• El format del suport (de paper o electròniques).

Començarem amb el tipus de projecció. A l’hora de representar la superfície de la Terra sobre un paper o qualsevol format bidimensional passa un problema, la Terra és una figura en tres dimensions amb forma gairebé esfèrica. En faltar una dimensió resulta molt complicat poder plasmar amb rigor el que es representa. Per això cal fer servir diferents models de projecció que assemblin al màxim possible una part de la superfície terrestre a la realitat.

Habitualment per a la representació d’una part de la superfície terrestre, es fa servir la projecció de l’esfera terrestre sobre una figura geomètrica, que pot ser un pla, un con o un cilindre per exemple. La projecció consisteix a projectar des del centre de la Terra la imatge de la superfície sobre aquesta figura geomètrica.

Les projeccions més utilitzades són la projecció mercatoriana, que consisteix en el desplegament d’una projecció cilíndrica amb un cilindre tangent a l’equador i amb centre al centre de la Terra; i la projecció gnomònica polar, que consisteix en una projecció plana amb un pla tangent al pol que es vol representar.

La projecció gnomònica polar és la més usada per representar el Pol Nord i el Pol Sud, ja que proporciona una millor semblança a la realitat a la zona dels pols. En aquest tipus de cartes els meridians es representen com a rectes que s’originen al centre i s’allunyen radialment, mentre que els paral·lels es representen com a cercles concèntrics. En allunyar-se del pol, la imatge es comença a distorsionar, per la qual cosa només se solen utilitzar per a latituds superiors als 70°.

Per a la resta de superfície terrestre, la projecció mercatoriana és la més utilitzada, ja que presenta una sèrie d’avantatges molt importants. Els meridians i paral·lels apareixen sempre com a línies rectes, cosa que facilita el càlcul de les coordenades de latitud i longitud, el càlcul dels rumbs i de les distàncies. També permet que s’hi puguin dibuixar fàcilment les demores, enfilacions i altres línies de posició que serveixen per localitzar l’embarcació sobre la carta.

Una altra manera de classificar les cartes és segons la seva escala. L’escala d’una carta nàutica és la relació entre una distància mesurada sobre la carta i la mateixa distància mesurada en la realitat. Com hem comentat, aquest tipus de cartes tenen marcada l’escala que usen.

Primer cal destacar que una escala més gran significa que la diferència entre la realitat i allò representat és menor. Una carta amb escala 1:2 significa que un cm a la carta fa 2 cm a la realitat, que seria una escala gran, mentre que una escala 1:200.000 significa que un cm a la carta fa 200.000 cm a la realitat (2 km ), que seria una escala més petita.

S’anomenen cartes de punt major les que tenen una escala gran, fins a 1/200.000 aproximadament, mentre que les de petita escala s’anomenen cartes de punt menor. Es troben les divisions següents segons l’escala de les cartes:

• Cartes generals: (escales molt petites, de 1/30.000.000 a 1/3.000.000) representen zones molt àmplies com a oceans sencers. Estan destinades a la navegació oceànica.
• Cartes d’arrumbaments: (escales petites, de 1/3.000.000 a 1/200.000) representen zones relativament grans com un mar o una porció d’un oceà. S’utilitzen per a navegacions d’altura.
• Cartes de navegació costanera: (escala mitjana, de 1/200.000 a 1/50.000) representen zones costaneres i la zona marítima propera. S’utilitzen per a la navegació costanera, on es pot tenir la costa a la vista.
• Recalada o aproches: (escala gran, de 1/50.000 a 1/20.000) representen la zona propera a un port o zona de recalada, tant la zona marítima com la costanera. Serveixen per identificar l’entrada al port o ancoratge o per evitar una zona de perills i poder arrumbar amb precisió.
• Portolans: (escala molt gran, més gran que 1/20.000) representen les aigües i les instal·lacions d’un o diversos ports. Es fan servir per localitzar el moll del vaixell, el seu calat i la manera d’arribar-hi.

En cas que en una carta de petita escala s’hagi de representar una zona amb més detall, s’insereix dins la carta un requadre, dins del qual apareixerà la zona a detallar amb una escala més gran. Aquest requadre es coneix com a cartutx.

Que mostren les cartes nàutiques?

Com hem dit, una altra manera de classificar les cartes nàutiques és segons la informació que mostren.

A les cartes nàutiques normals, a l’interior d’un requadre vorejat pels eixos de latitud i longitud hi ha la representació de la costa, les profunditats i alçades, la declinació magnètica de la zona, els corrents principals, els punts d’interès, balises , marques i fars, a més de qualsevol altra informació rellevant per a la navegació segura, com poden ser els cables i canonades submarins, les zones d’ancoratge, la composició del fons marí, etc.

Aquestes són les cartes que s’utilitzen durant la navegació per situar-hi el vaixell. Permeten l’ús d’enfilacions, demores, distàncies, sondes i coordenades per localitzar l’embarcació, ja que contenen els eixos de latitud i longitud, així com els diferents punts d’interès a terra que es poden fer servir per dibuixar les línies de posició. També s’utilitzaran per planificar la derrota, almenys a les zones properes a la costa, ja que permeten la localització de les zones segures per a la navegació i dels perills per a la navegació, incloses les marques que els senyalitzen, així com llocs on es pugui refugiar l’embarcació en cas de mal temps.

No obstant això, hi ha altres tipus de cartes nàutiques que contenen un altre tipus d’informació, i per tant es faran servir per a altres propòsits.

Hi ha cartes en blanc, que simplement tenen dibuixats els meridians i paral·lels i els eixos de latitud i longitud, que poden servir per exemple per a la navegació astronòmica, per representar les rectes d’alçada obtingudes després dels càlculs i l’observació dels astres.

També hi ha cartes en què es representen diferents elements que poden ser útils a l’hora de planificar la navegació o situar-se, com ara: la presència de gels marins; els corrents generals de la zona o corrents de marea; la declinació magnètica, les principals rutes marítimes, les zones horàries, les estacions costaneres de ràdio i radio-senyals per a radionavegació; etc.

Un exemple important d’aquest tipus de cartes són les Pilot Chart. Són cartes nàutiques que representen una sèrie de dades importants per poder planificar una derrota de llarga durada. Per a una mateixa zona hi ha una Pilot Chart per a cada mes de l’any. S’hi representa la informació meteorològica i oceanogràfica mitjana i estadística per a aquest mes, de manera que es pot predir quines condicions són les més probables. Donen informació sobre el vent (força, direcció, ratxes), onades, corrents, pressió atmosfèrica, visibilitat, presència de boires, límits de zones de gel, millors rutes meteorològiques transoceàniques.

Cartes de paper o cartes digitals

Finalment, la darrera manera de classificar les cartes és segons el format del suport. En aquest cas tenim les cartes de paper i les cartes electròniques. Les cartes oficials es publiquen en tots dos formats, encara que als grans vaixells per poder substituir les cartes de paper és obligatori que es portin dos sistemes de cartes electròniques totalment independents entre si.

Això és perquè un dels inconvenients de les cartes electròniques és que depenen d’un subministrament de corrent elèctric i del funcionament correcte d’un equip electrònic. En canvi, una carta de paper només requereix una sèrie d’instruments senzills (compàs, transportador d’angles, regle i llapis) i el coneixement de les tècniques per part del marí per dur a terme la navegació, la planificació de les rutes i la localització de l’embarcació.

Tot i això, les cartes electròniques tenen una sèrie d’avantatges. En primer lloc, per poder fer l’actualització de les cartes, en el cas d’una carta electrònica es pot fer de manera automàtica, mitjançant la descàrrega d’un fitxer en una targeta de memòria.

Però el seu principal avantatge és la rapidesa i facilitat a l’hora de realitzar les tasques que es podrien fer a la carta de paper, ja que el programa que ens mostra les cartes també ens permetrà realitzar operacions de forma automàtica, utilitzar unes alarmes i connectar-se amb altres equips per rebre informació addicional que podrà representar sobre la carta de manera automàtica.

Sistema ECDIS

Un dels equips més usats com a ajuda a la navegació és el Plotter o ECDIS (Electronic Chart Display andInformation System). Un Plotter és un equip que consta d’una pantalla on es poden visualitzar les cartes nàutiques electròniques i permet la interconnexió amb altres equips del pont. Amb les dades que rep d’aquests equips permet mostrar més informació a la pantalla, a sobre les cartes nàutiques.

Un ECDIS o SIVCE (Sistema d’Informació i Visualització de Cartes Electròniques) és un equip similar al Plotter però que compleix un mínim de funcions, es pot actualitzar regularment i utilitza cartes electròniques oficials. L’ECDIS pot substituir les cartes electròniques en paper si es duu per duplicat, ja que està acceptat per l’OMI (Organització Marítima Internacional), però el Plotter no.

Aquests equips, a més de permetre visualitzar les cartes nàutiques i ubicar-hi automàticament el vaixell, també permeten mostrar sobre les cartes la informació rebuda d’altres equips. A més, permeten la creació de rutes i la importació de les rutes del GPS. Per crear una nova ruta permeten seleccionar els waypoints directament sobre la carta, en lloc d’haver d’introduir les coordenades, que pot resultar molt més ràpid i serà més fàcil comprovar l’adequació de la ruta sobre la carta.

De la mateixa manera que el GPS, també té un sistema d’alarmes que permeten avisar de diversos perills. A més de les alarmes per errors de funcionament o avaries del propi equip, o per manca de recepció de dades d’un altre dels equips, com del GPS, també té alarmes pròpies que es poden configurar.

Una de les alarmes possibles és la de profunditat, que avisa que el vaixell entra en una zona de profunditat més baixa de la que s’hagi configurat (depenent de la navegació que es realitzi i del calat del vaixell s’establirà una profunditat mínima de seguretat, sobre la qual es pot aplicar un marge per donar temps de maniobra).

També es podran activar les alarmes de fondeig o de XTE (desviament respecte de la ruta intencionada). A més, permetrà configurar una alarma de distància a la costa que s’activi en estar a menys distància de la costa que la programada.

Conexió amb altres equips

L’ECDIS i els models de Plotter més avançat permeten la connexió d’aquest equip amb la resta d’equips del pont i permeten mostrar les dades rebudes sobre la carta nàutica electrònica.

GPS

Tots els models de Plotter i ECDIS permeten la connexió amb un GPS, o fins i tot en poden portar un incorporat. Del GPS obtindran les dades de la posició del vaixell, el seu rumb i velocitat. Això permetrà que es mostri sobre la carta la posició del vaixell propi, juntament amb un vector indicant-ne el rumb i la velocitat efectius.

A l’ECDIS i alguns Plotters fins i tot permetrà introduir les dimensions del vaixell i la posició on es troba l’antena del GPS dins seu, de manera que en augmentar l’escala de la carta apareixerà representat el vaixell amb la seva mida real sobre la carta. Aquest sistema arriba a ser tan precís que fins i tot es podria realitzar una maniobra d’atracament o desatracament usant només l’ECDIS com a referència.

AIS

Un altre equip molt important amb què es pot connectar és l’AIS. D’aquest equip pot rebre les dades dels vaixells propers que rep. Gràcies al fet que rep la posició d’aquests vaixells, els podrà situar sobre la carta nàutica, donant una bona perspectiva de la posició del vaixell propi respecte als altres, facilitant-ne la identificació visual.

En seleccionar sobre la carta nàutica el símbol d’un altre vaixell (apareixeran representats per un triangle normalment de color verd amb un vector que representa la velocitat i el rumb) ens apareixerà en un panell lateral o un panell flotant tota la informació d’aquest vaixell que es rep a través de l’AIS. També es pot configurar que aparegui per defecte, al costat del símbol del vaixell sobre la carta, el nom del vaixell, el rumb, la velocitat o la distància mínima a què passarà del propi vaixell (CPA).

SONDA

El Plotter també es pot connectar normalment amb la sonda. En aquest cas, no es mostrarà la informació sobre la pròpia carta, sinó que es mostrarà la imatge de la sonda en una altra finestra.

RADAR

La imatge del radar sí que podrà superposar-se amb la carta en alguns Plotters i als ECDIS. D’aquesta manera s’aconsegueix tenir integrats en una sola pantalla tota la informació dels equips d’ajuda a la navegació més importants.

En visualitzar la imatge del radar sobre la carta, en primer lloc permet corroborar que la posició obtinguda pel GPS és correcta, si es navega a prop de la costa, ja que si la imatge de la costa del radar coincideix amb la línia de costa de la carta, vol dir que la posició GPS és correcta. Si es navega lluny de la costa no es pot confiar en aquest sistema, ja que el rebot del radar que es rebrà no serà de la primera línia de costa, sinó de les muntanyes més altes, per la qual cosa no coincidirà amb la silueta de la costa a la carta.

A més de la costa també apareixeran els ecos dels vaixells i embarcacions. Per als vaixells que tinguin l’AIS en funcionament apareixeran a la pantalla tant el senyal del radar com el símbol de l’AIS. L’avantatge principal del radar és que també pot mostrar els vaixells que no tinguin en funcionament o que no disposin d’AIS. El desavantatge és que també pot mostrar ecos falsos i ecos produïts per les condicions meteorològiques (pluja i onades).

Tipus de cartes electròniques

En el cas de les cartes electròniques avui dia sí que podrien permetre un modelatge 3D i per tant crear una representació força més exacta de la realitat. No obstant això, la creació d’aquestes cartes resultaria molt complicada i costosa, igual que els càlculs que s’hi haurien de fer per obtenir dades com distàncies, etc. Un altre problema seria que, en ser diferents de les cartes de paper amb què els marins aprenen a fer els càlculs, els resultaria més complicat interpretar aquestes cartes electròniques. Per aquests motius, encara que els sistemes electrònics d’ajuts a la navegació sí que presenten uns avantatges, les cartes electròniques que es fan servir tenen els mateixos formats o les mateixes projeccions que les cartes de paper i també les mateixes escales.

Hi ha dos tipus de cartes electròniques. Les RNC són cartes raster, cartes nàutiques en paper escanejades. Depenent de l’escala que se selecciona es presenta a la pantalla la carta que més s’ajusta, però el que apareix a la pantalla és només una foto, per la qual cosa no es pot triar quines dades es mostren, ni tampoc canviaran quan s’augmenti el zoom , sinó que simplement es veurà tot més gran.

L’altre tipus són les ENC, cartes electròniques vectorials, formades per dades. Aquestes permeten anar mostrant més detalls a mesura que l’escala es va augmentant. També permeten triar quina informació es vol visualitzar a la carta, ja que hi ha algunes dades que no són necessàries a la majoria de casos. Encara que les dades més importants per a la navegació, com els perills per a la navegació, les balises i fars, les sondes en zones de poca profunditat o la línia de costa entre d’altres, no es poden amagar, altres dades menys importants sí que es poden amagar per evitar un excés d’informació i després tornar a mostrar-se quan puguin ser útils o fins i tot modificar alguns paràmetres, com per exemple: amagar sondes en zones de molta profunditat, mostrar sondes detallades metre a metre per a zones poc profundes, amagar noms de poblacions costaneres, triar a partir de quina sonda es canvia el color del fons, etc.

Les cartes ENC també permeten modificacions per part de l’usuari. Això és per permetre fer correccions sobre les cartes, igual que es faria amb les cartes de paper, a través dels avisos als navegants. També permeten inserir notes sobre les cartes i l’aparició de quadres amb informació per donar detalls d’algunes de les dades mostrades com ara informació sobre els fars, sobre les zones de fondeig, etc.

On puc descarregar cartes nàutiques?

Les cartes de paper es poden comprar a qualsevol llibreria nàutica oa la pàgina web de l’Institut Hidrogràfic de la Marina. No obstant això, si us interessen més les cartes electròniques, hi ha diverses opcions per obtenir-les. Si vols tenir les cartes nàutiques electròniques oficials hauràs de fer una subscripció de pagament amb algun proveïdor, que t’aniran enviant les actualitzacions de les cartes via internet.

Tot i això, si t’interessen tenir unes cartes nàutiques electròniques per poder planificar la navegació de forma més fàcil que amb les de paper, sense gastar-te molts diners i ja tens les cartes oficials en paper, per la qual cosa no necessites que les electròniques siguin oficials, pots descarregar les cartes nàutiques gratis de diverses maneres, tant per al Plotter com per a qualsevol dispositiu, tant ordinador, com Tablet o telèfon mòbil.

Hi ha diverses pàgines web que permeten la visualització de cartes electròniques de forma gratuïta, inclosa la pàgina oficial de l’Institut Hidrogràfic de la marina, que permet la visualització de les cartes en línia de forma gratuïta, incloent la posició del propi vaixell si el dispositiu des del qual es consulta permet la seva ubicació.

També hi ha aplicacions que permeten la visualització de cartes nàutiques de forma gratuïta. Algunes permeten descarregar les cartes al dispositiu, per poder visualitzar-les quan no es tingui connexió a internet. Normalment ofereixen subscripcions de pagament per obtenir més funcions, com ara la visualització dels blancs AIS, la previsió meteorològica, la creació de rutes, etc. Alguns exemples d’aquestes aplicacions són: C-MAP; i-Boating; Lowrance; Navionics.

Com es llegeix una carta de navegació?

Per poder llegir una carta de navegació cal conèixer uns quants conceptes bàsics. El primer és el sistema de coordenades de la latitud i la longitud.

Per situar-nos sobre la superfície de la Terra farem servir un sistema de coordenades bidimensional, en el qual farem servir dos eixos, un paral·lel als meridians i l’altre a l’equador les coordenades del qual es denominen latitud i longitud.

La latitud és l’arc de meridià, mesurat des de l’equador fins al paral·lel de l’observador. Per la naturalesa del mesurament, aquest només pot arribar a 90^o com a màxim, que seria el cas dels pols, en mesurar-se des de l’equador sobre el mateix meridià de l’observador. Depenent de si ens trobem a l’hemisferi nord o l’hemisferi sud, la latitud serà nord o sud, respectivament.

La longitud és l’arc d’equador mesurat des del meridià de Greenwich fins al meridià superior de l’observador. El sentit en què es mesura és el que resulti en un angle menor, de manera que el màxim resultat que pot donar la longitud és de 180°, ja que si fos més gran significa que caldria mesurar-lo en l’altre sentit. D’aquesta manera, si mesurem des del meridià de Greenwich cap a l’est, es dirà longitud est, mentre que si mesurem des de Greenwich cap a l’oest, es dirà longitud oest.

Una altra de les dades importants per llegir en una carta nàutica són les profunditats del mar i les alçades de la costa. La sonda o profunditat del fons del mar i l’alçada del terreny són una de les dades importants que ens proporcionen les cartes nàutiques. A totes les cartes nàutiques, incloses les angleses, la unitat usada per a les mesures de profunditat i altura és el metre. A les cartes angleses apareix una escala de conversió de metres a peus.

Els punts d’igual alçada i d’igual sonda s’uneixen mitjançant unes línies que faciliten la visualització dels desnivells i també s’hi inclouen números amb la profunditat o alçada exacta d’un punt determinat. Aquestes línies d’igual profunditat es coneixen com a verils o línies isobàtiques.

Com a referència per al zero de les altures, s’utilitza l’alçada de la marea més alta. A les cartes nàutiques només es representa com a terra (de color groc) la zona de terra que mai no està coberta d’aigua. El nivell mínim en què això passa s’utilitza com a zero per a les altures, ia partir d’allà es mesuren les alçades dels punts concrets.

Per a la profunditat passa una cosa semblant. A les cartes nàutiques només es representa com a mar (de color blau o blanc) la superfície que sempre està coberta d’aigua. El nivell astronòmic més baix en què pot estar la marea s’utilitza com el zero per a les profunditats. D’aquesta manera, en qualsevol moment puntual, a la realitat hi haurà una profunditat sempre superior a la indicada a la carta. Per conèixer la profunditat exacta en un moment precís caldrà fer un càlcul de marea.

La superfície que pot estar coberta o no, depenent de l’estat de la marea en aquell moment, es representa amb una tonalitat verdosa, i s’hi indiquen profunditats negatives subratllant-ne el nombre. Aquestes profunditats es restaran a l’alçada de la marea per obtenir la profunditat real en un moment concret.

Finalment, per poder llegir correctament tota la informació representada en una carta nàutica s’hauran de conèixer els símbols que hi apareixen. Per això hi ha una publicació de l’Institut Hidrogràfic de la Marina, coneguda com a Publicació Especial 14, on s’especifiquen tots els símbols que apareixen a les cartes. Aquesta publicació es divideix en 25 parts:

• Una introducció on s’expliquen alguns detalls generals de les cartes i les mesures, així com l’esquema del contingut de la publicació.
• Dos apartats de generalitats: A (Numeració de la carta, Targeta i Notes marginals) i B (Posicions, Distàncies, Adreces i Agulles).
• 5 apartats de topografia: C (Característiques topogràfiques naturals), D (Característiques topogràfiques artificials), E (Marques), F (Ports) i G (Termes topogràfics).
• 8 apartats d’hidrografia: H (Marees i Corrents), I (Profunditats), J (Naturalesa del fons), K (Roques, Naufragis i Obstruccions), L (Instal·lacions al mar), M (Derrotes i Rutes), N (Zones i Límits) i O (Termes hidrogràfics).
• 6 apartats d’ajuts a la navegació i serveis: P (Llums), Q (Boies i Balises), R (Senyals de boira), S (Radar, Ràdio i Sistemes electrònics de situació), T (Serveis) i U (Instal·lacions per a petites embarcacions).
• 3 apartats d’índexs alfabètics: V (Índex d’abreviatures), W (Abreviatures internacionals) i X (Índex general).

Com es mesuren les distàncies a les cartes nàutiques?

Per mesurar una distància sobre la carta nàutica caldrà un compàs. Es prendrà la distància entre el punt inicial i el final amb el compàs, col·locant-ne una punta sobre cada un dels punts dels quals es vulgui mesurar la distància. Sense canviar l’obertura del compàs, se situarà una de les puntes sobre un dels graus o minuts que apareguin en un dels eixos laterals de la carta, que representen la latitud.

La distància es mesurarà a l’eix de la latitud (eix vertical situat als laterals de la carta) i mai als eixos superior o inferior, que representen la longitud. És molt important recordar que no es pot mesurar la distància a l’eix de la longitud, ja que no tenen la mateixa mida els graus de latitud que els de longitud i ens donaria una distància errònia.

Cada minut de latitud equival a una milla, que és la unitat de distància que es fa servir al mar. Per tant, cada grau de latitud equivaldrà a 60 milles nàutiques, ja que cada grau té 60 minuts.

Per a distàncies molt grans serà important mesurar aquesta distància centrada en la latitud mitjana on té lloc la navegació, ja que la distància entre els diferents graus de latitud va variant dins de cartes de petita escala degut a la deformació pròpia de la projecció mercatoriana, accentuant-se la diferència per a latituds majors.

Com es calcula una milla nàutica?

Com s’acaba de dir, la milla nàutica és la unitat de distància utilitzada al mar. Per a distància inferiors es fan servir els cables. Un cable equival a una desena part d’una milla, o dit altrament, 10 cables equivalen a una milla. Les distàncies més petites ja es mesurarien en metres.

Una milla nàutica equival a 1852 metres i, per tant, un cable equival a uns 185 metres. Encara que pugui semblar una distància aleatòria, de la mateixa manera que el metre, aquesta distància està basada en la mida de la Terra.

Per a la mida del metro es pot agafar aproximadament la distància entre l’equador i un dels pols de la Terra sobre la superfície, i dividir-la entre 10 milions. Aquesta distància equival aproximadament a un metre.

Per a la milla nàutica es fa servir la mateixa referència. Es pren la distància des de l´equador fins a un dels pols de la Terra, que són 90 graus de latitud. Aquesta distància es divideix entre 90, obtenint la distància d’un grau de latitud, que es torna a dividir entre 60, obtenint la distància d’un minut de latitud, que equival a una milla nàutica.